Pràctica 1: La introspecció

Objectius de la pràctica:

Bé, el passat dia 15 d'octubre, el professor de fonaments de psicologia, ens va invitar, al final de classe, a provar de "deixar fluir la ment". És a dir, intentar no controlar els nostres pensaments. Només limitar-se a observar-se a un mateix. A observar els nostres pensaments. Aquesta pràctica s'anomena introspecció.

La pràctica, hauria de consistir en:
1- Intentar no intervenir en els nostres pensaments i dedicar-nos únicament a observar-los durant 10 minuts.
2- Explicar el que ens a vingut al cap.
3- Conclusions sobre l'experiència de la introspecció.

Ara bé, com que ja fa molt que havíem d'haver fet la pràctica, no recordo que se'm va passar pel cap aquells 10 últims minuts. I com que les reflexions/conclusions seran les mateixes, faré la pràctica de la introspecció aquí, a la sala d'estudis de la universitat...

Pensaments d'una ment desordenada:


La dificultat més gran que he trobat a la pràctica ha sigut el diferenciar ben bé quins eren els moments que entraven dins la introspecció i descartar els que no entraven dins la pràctica... a part de memoritzar després tot allo que podia incluir que se m'havia passat pel cap. Això es degut a que em costa diferenciar ben bé (després de fer la pràctica ja ho he tingut més clar...) quan el meu cervell flueix sol i quan està completament sota el meu control... Potser això es degut al meu dèficit de concentració, al mateix temps provocat per una manca de fer treballar el cap durant tant de temps (dos anys sense estudiar i gairabé sense treballar es noten...), però normalment quan vull pensar sobre algo decideixo el tema de pensament i després el meu cap "va sol" donant voltes sobre aquell tema... Podríem dir que els núvols són la meva segona llar!
Per començar la pràctica, primer he intentat "dispersar-me", intentar no pensar en res i en aquell moment que m'estava dient a mi mateix:"no pensis en res... concentra't... has de deixar fluir la ment..." per costum me posat a mirar i rosegar els dits i de sobte m'ha vingut una canço al cap: "Eh Yjal, estás atontada..." i he pensat si això ja formava part de la pràctica i he recordat que una companya de classe també havia incluit en la seva pràctica una cançó que li havia passat pel cap i me la vaig imaginar a la cuina amb un cullerot de fusta tararejant la canço que sortía a la seva pràctica amb la cara felicitat mentre feia el menjar.
Després, he sentit una veu masculina de fons que m'ha perturbat i m'ha portat a imaginar-me a un noi que vaig conèixer l'altre dia al pis d'una amiga, tenien la veu molt semblant... però he seguit sentit la seva veu i he pensat que potser s'assemblava més a la veu d'un vell conegut/amic del poble... i això m'ha portat a preguntar-me que se'n debia haver fet i en quin moment havíem perdut la relació... Així que quan he vist que això ja no entrava dins la introspecció he sacsejat el cap nerviosament i m'he dit a mi mateix, tinc que deixar la ment en blanc, ment en blanc... i m'ha aparegut la típica imatge de pel.lícula de l'oest quan hi ha un duel: el poble buit, silenci i de cop una ràfega de vent que mou una "bola de palla" i això ma portat a imaginar-me a mi aquí sol amb els ulls tencats fent la pràctica aïllat com un boig, després he pensat en que després tenia classe i ma vingut una mini pel.lícula al cap on m'aixecava tard i anava correns cap a la universitat, entrava a classe i la distribució que li donava el meu cap a la classe era la mateixa de l'últim dia. Quan entrava a calsse ningú deia res ni em cridaven l'atenció però només de seure'm (sol, cap a les últimes files i al costat del pasadís) veia que el professor era el meu pare i que m'esbroncava i amb el dit índex extès em senyalava el camí de la  sortida mentre em deia: Surt de classe!!! Així, sortía de classe i pensava nerviosament que no podría aprofitar el temps i no podría acabar de repassar la exposició per la classe següent, però de cop el meu cap em va dir: ah no! si fins dijous no la tinc que fer!
Aquest va ser el final de la meva pràctica introspectiva, ja que patía per no dormir-me... Molts cops quan estic cansat i vull dormir, tenco els ulls i em plantejo possibles situacions que em poden passar o podríen haver passat a la vida i començo a imaginar i montar-me la pel.lícula (no creieu que tenen gaire coherencia aquestes pel.lícules, més aviat les situacions plantejades em porten a altras situacions que potser no tenen massa a veure)  així que per mi la introspecció la faig potser cada día abans de dormir...

Pràctica 2: La dessensibilització sistemàtica

Breu introducció:


Pavlov, quan estudiava el sistema digestiu dels gossos els donava menjar sistemàticament cada cert temps i es va percatar de que quan arribava l'hora de menjar, ells començaven a sal.libar... LLavors , John Watson va comprovar si aquests estímuls condicionats també eren vàlids pels humans (entenem com estímul condicionat a aquell estímul que per associació ens provoca un nou estímul.-resposta no natural. És a dir que podem provocar una reacció no natural o "no lògica" devant d'un estímul que aparentment és inofensiu o no ens provocar res. Ex: el petit Albert plora quan veu un peluix). Bé, per demostrar que les fòbies eren estímuls condicionats, va intentar provocar una fòbia al petit Albert. Així cada cop que el nen veia (li mostraven) un peluix, picaven a una barra de ferro fortament a prop del petit. Així, al final es va aconseguir que sistemàticament quan el nen veia el peluix, es posava a plorar. 
Mery Cover Jones, va voler fer el procés invers, de la mateixa manera ques es podia fer agafar una fòbia mitjançant un estímul condicionat, també es podia eliminar acostant al pacient a aquell estímul que li provoca la fòbia fins que pogui enfrentar-s'hi sense cap problema.






CAS 1: Un nen de 7 anys veu un accident d'un autobús de jubilats per la televisió en companyía de la seva àvia. Desde aquell moment el nen agafa un trauma/fòbia que no exterioritza i que l'impedeix pujar-se a un autobús. Però la vida del nen segueix igual, ja que no sol agafar el autobús. Ara bé, arriba el dia en que ell i la seva família han d'anar a Andalusia a visitar uns familiars. La mare no té carnet i el pare té una lesió a l'esquena que no el permet conduir. Així doncs, es veu obligat a viatjar en autobús. Ara bé, al veure la reacció del petit quan li comuniquen la notícia, que es nega rotundament a anar amb autobús, els pares s'alarmen i veuen la por que té el nen als autobussos. Així que recorren a nosaltres, psicòlegs conductistes...

Objectiu de la pràctica: Idear 10 passos en què, mitjançant la dessensibilització, poguem lliurar de les seves fòbies al nen de 7 anys i extreure'n les reflxions.

Grup de la pràctica: 

Marta Aragay

Maria Helena Boadas

Genís Bosch Calvo. 

Cal dir que aquest procés no és  ni completament lineal ni tampoc invariable. Cada pas requereix el seu temps i es recomana no saltar-se cap pas i estar el temps necessari en cada un dels passos. Hi han passos que romandran tot el procés (com el pas número 1), però podría ser que necessitéssim incluir-hi algún pas més si veiem difiícil l'avanç del noi. També sería possible que el nen no necessités fer tots els passos i que superés la fòbia amb éxit. Això dependrà de l'observació dels pares i els psicòlegs en l'avanç del nen...




Passos a seguir i explicació lògica:

1- Sería bo comprar-li un autobús de joguina i que el pare/mare/àvia (si pot ser l'àvia millor, ja que és amb ella que a vist l'accident i a més es tractava d'un accident d'un autobús de jubilats). Sería bo per tal que el nen vegi al autobús com quelcom innocent i divertit. (Aquest pas s'hauría d'intentar aguantar durant tot el procés).
2- L'àvia "es veure obligada" a agafar el autobús cada dia (ens inventem alguna responsabilitat/tasca que li hagi sorgit a l'avia per la qual es vegi obligada a agafar el autobús). Així sería bo que el nen i el pare/mare acompanés cada día a l'àvia al autobus. (Aquest pas s'hauría de aguantar tot el procés). Sería bo fer-li comentaris al nen sobre els autobussos mentre fan la passejada.
3- Explicar-li al nen algún conte o fer-li veure alguna pel.lícula on la figura del autobús no es vegi malmesa, sinó que es veiés com quelcom que pot resultar divertit i sobretot com quelcom no perillós i útil. Sería bo que mentres estiguessim amb el nen remarquessim les bones qualitats del autobus (has vist que gran que és, mira quanta gent hi pot portar, has vist que simpàtics els conductors d'autobussos...). Potser s'hauria de fer servir molt l'imaginació.

4- Que algún conegut de la família i del nen li expliqués que ell cada día agafa el autobús (si pot ser algú que el nen tingui idealitzat o que provoqui certa simpatía al nen). A més (també potser fent servir una mica l'imaginació) que li expliqués anècdotes personals divertides que hagi tingut al autobús així com remarcar els beneficis d'agafar l'autobús (per la contaminació, l'estalvi, que agafarlo contribueix a la bona circulació per ciutat, com pot ajudar a la gent que no te més vehicles/transport). Un benefici a remarcar podría ser que hi han molts menys accidents d'autobús que no pas de cotxes. A més, sería bo que li preguntés al noi si ell ha agafat mai l'autobus i que es sorprengues al sentir que no i li recomanés el seu ús.

5- El pare ha de agafar el autobús. Així que pare, mare i nen van al autobús a acompanyar al pare. El nen no ha de saber on va el pare, se li ha de fer entendre que si de veritat ho vol saber, que li pregunti al conductor. Així podríem fer que el nen es pugés al autobús parat.
6- Que el pare telefoni al nen desde el bus (no necessàriament ha de ser realment al bus) i que li expliqui lo bé que va el viatge. Si pot ésser, fer veure que s'ha trobat amb el conegut del pas 4 i que el nen i ell també parlin (i a més que li pregunti perquè no ha acompanyat al seu pare si això del autobús es molt divertit).
7- Que el nen tingui que acompanyar a algún familiar en un viatge molt curt amb autobús per fer algún "recado". Fer-li entendre que només es una parada, que són 5 minuts i que si ho veu perillós, li pregunti al xòfer si ha de tenir por o si tindrà un accident (esperant que el conductor estigui disposat a calmar-l'ho, com sería lògic). Que es "trobessin" amb el conegut del pas 4 dins el autobús sería bo o fins i tot planificar ja aquest viatge curt amb ell, que el nen ja sàpiga que ell també vindrà. Si completa aquest pas, s'ha de motivar/premiar el nen (podríen dirli lo gran que ha sigut anant amb autobús, lo valent que ha sigut, etc.).
8- Que el nen, acompanyat, vagi a buscar a la seva àvia a la tornada d'un d'aquests viatges (pas 2).
9- Que el nen faci un viatge una mica més llarg amb algún familiar/conegut.
10- Fer el viatge a Andalusia.


"Inconvenients" que poden sorgir durant els 10 passos:
Si els passos s'han realitzat amb èxit potser, degut al pas 4, en el pas 5 el nen voldría acompanyar al pare. Això voldría dir que el nen ja estaría curat? Si és que sí, perfecte. Si és que no, el pas 6 s'aniría a norris...
Si el nen no volgués accedir a fer el pas 7, s'hauria de introduir algun pas adicional. Voldría dir que el nen encara no està preparat per fer el pas i que cal més paciència.




Reflexions vers la pràctica:


Primerament em vaig preguntar si de veritat sería un cas real, o es que ens ho volen fer veure perquè veiem la pràctica més útil i veiem que podem ajudar als altres... Com és possible que un nen que veu un accident d'un autobús de jubilats per televisió acompanyat per la seva àvia agafi fòbia als autobussos? M'explico:
Quan jo era petit, vaig veure una pel.lícula on trucaven per telèfon i si l'agafaves i senties certa grabació, al cap d'uns dies t'assassinaven... És clar que vaig estar un temps pensant en no agafar el telèfon per si em surtia certa grabació. Però... Això voldría dir que jo he tingut fòbia als telèfons o a agafar el telèfon? És a dir, el nen pot tenir por a agafar el autobús perquè el seu destí podría ser el del autobús dels jubilats, però... es pot considerar això una fòbia? I aquí se m'obre un altre dubte... Quin sería el límit o l'indici diferenciador entre una fòbia i una simple por?.
Al començar aquesta pràctica, em vaig preguntar si el conductisme podia funcionar amb un nen de 7 anys. És a dir, sí que crec que el conductisme amb animals i amb nens molt més petits pot funcionar quasi al 100% però en aquest cas, amb un nen que és capaç de raonar ... tinc els meus dubtes. Vull dir, el nen ja es prou gran per saber el motiu de les seves fòbies (bé que jo sabia perquè no volia agafar el telèfon, si es que jo tenia una fòbia) i sap que no necessàriament ha de passar-li res quan agafi un autobús. O sigui, jo i tots hem tingut por a moltes coses per culpa de l'informació que rebem de l'exterior, però quan creixes (i tampoc cal créixer tant) les vas perdent i tú, interiorment, també ajudes a apal.liar les teves fòbies. Així que el "raonament personal i condicionat" (per dir-ho d'alguna manera) pot ser un mètode més efectiu per allunyar les pors i pot ajudar-lo millor en el transcurs de la vida. És a dir, podríem preguntar al nen perquè té aquesta fòbia, d'on ve i sí n'és concient, fer-li entendre que no ha de tenir por d'anar en autobús i que el cas vist a la televisió, és un cas d'entre milions ja que cada día s'agafen milions d'autobussos i que no passa res mai...
Potser, el problema està en que estem en una societat la qual ja li va bé que tinguem fòbies/pors, on la gent es senti insegura... La tele ens passa 4 cops més catàstrofes que no pas bones notícies i sembla que l'important són les coses contra les que tenim que protegir-nos... Potser ja va bé que vivim amb pors, que vivim superprotegits. Estem limitats i hi han coses que ens poden fer mal, ens inculquen que tenim que protegir-nos de més coses de les que de veritat necessitem protegir-nos. Michael Moore en parla a Bowling for Colombine... parla sobre el perquè es necessita aquesta sobreseguretat.
Per això hauríem de vigilar què veuen els nostres fills i a què estan exposats. I ensenyar-los que no s'han de deixar portar per tota l'informació exterior que veuen, a tenir més criteri, fer servir més el raonament i per tant, a superar millor les fòbies. Ja que de grans anem perdent les fòbies i sabem millor com superar-les. Així com les dificultats de la vida en general.