Pràctica 4: Mecanismes de defensa

MECANISME DE DEFENSA:


Introducció:


Psicoanàlisis: "El comportament humà és el resultat d’allò que passa per dins nostre". La psicoanàlisis intenta explicar el comporament humà en funció de les dinàmiques internes. 
El creador de la psicoanàlisis, Freud, va començar la seva gran teoria no científica, afirmant que només som conscients de una setena part de les coses que ens passa dins el cap. Que en el inconscient s'hi trobaven les sis setenes parts restants i que el nostre comportament era fruit de aquestes sis setenes parts de les que no erem conscients (metàfora del iceberg, on les sis setenes parts estan sota l'aigua i no son visibles i la part restant es l'única visible).  
Ara bé, l'inconscient i el conscient no estaven incommunicats... La informació passa del conscient al incoscient pel pre-concient. Ara bé, ser conscients del que ens passa al insconscient i poder deduir el per què de les nostres condutes no és gens fàcil. Prendre consciència del quelcom que ha passat al inconscient i hem produeix un conflicte interior em pot permetre eliminar tal conflicte. La vivència d'una emoció que havia quedat reprimida i guardada en la "zona fosca" i que permetia que els símptomes desapareixessin s'anomenava catàrsi.
Això es el que intentava Freud, a través dels nostres gestos, pensaments,  accions, etc volia tractar els conflictes interiors de la gent. 
La primera teoria de Freud tenia la seva base en en concepte de libido. Una espècie de energia vital que ens permetia "funcionar", que regeix la nostre vida. 


Sabem que Freud intentava explicar el comportament humà a través de les dinàmiques internes de les persones. Aquestes dinàmiques internes es regien per tres entitats: el ID, el ego i el superego.
El ID és la part més instintiva de nosaltes. La més egoista, on no tenim en compte els altres i només mirem pels nostres interessos.
El ego o jo apareix quan ens adonem que tenim restriccions i no sempre podem mirar pels nostres interessos. Que ens fa ser conscients que d'avegades hem d'esperar i que la pròpia realitat implica restriccions.
El superego o superjo té en compte els altres, els remordiments, fer-nos sentir culpables, posar-nos a la pell de l'altre... es més o menys el que popularment anomenem veu de la conciència.
Aquestes són les tres entitats que interaccionant entre sí donen la nostra conducta. En el procés de construcció, si no s'acaben de consolidar o regular bé es produiran en un futur problemes en la conducta.


Freud va elaborar una quarta teoria on donava importància a la sexualitat en la nostra conducta. Afirmava que els infants pasaven per unes fases de descoberta del món i de si mateixos que si no superem amb èxit, poden portar angoixa i repercutir de forma de manera. 
Dins aquestes fases, cada descoberta del nen de sí mateix o del món, suposa una satisfacció que a la vegada podia conduir a una certa angoixa i conflicte interior. En gran part per la necessitat de comunicar-ho però no poder-se expressar.
Les fases de desenvolupament sexual són:
Fase oral: (1r any de vida) En aquesta fase, el nen troba plaer en l'acte de succionar i alimentar-se. Si en nen és frustrat en aquesta etapa, per exemple, retirnant-li el pit o xumet massa aviat, pot tenir una actitud negativa devant de la vida en un futur.
Fase sàdica-anal: els nens començen a donar-se'n compte de que poden controlar els esfínters (als dos anys de vida). Segons Freud un desordre en aquesta fase (si s'ha retingut molt o els pares han renyat al nen molt per fer-se caca i ell s'ha acostumat a retenir-se molt, o si pel contrari no s'ha tingut gaire control sobre aquest tema) podia suposar de gran pendre una actitud estalviadora i egoista (primer cas) o pel contrari malgastadora (segon cas).
Fase fàlica: Entre 3 i 5 anys, és quan tapareix l'anomenat complex d'Edip o complex d'Electra, si no es supera aquest complex correctament pot esdevenir problemes en edat adulta. Es quan el nen diferència entre els dos sexes. A donar-se'n compte de que el que tenen ells (genitals) es diferent al que tenen elles.
(Entre els 6 i 7 anys es podrueix el període de latència que dura fins els 11 o 12 anys, fins que arriba la próxima fase. En aquest període el nen apren que els temes de sexe no són de bon gust i no li agrada parlar-ne).
Fase genital: Apareix al principi de l'adolescència. Torna a aparèrixer l'interès per la sexualitat i els adolescents comencen a orientar-se cap a la seva finalitat reproductiva que i ja te connotacions pròpies de l'edat adulta.


Freud, va desenvolupar una cinquena teoria que lligava aquesta teoria de la sexualitat (sexualitat infantil que no te res a veure am sexualitat adulta) amb la tercera teoria (ID, EGO, SUPEREGO). En aquesta, Freud introduïa els mecansimes de defensa: uns dispositius interns desenvolupats per l'EGO per tal de manejar l'ansietat, prevenir l'aparició de transtorns i preservar l'equilibri psíquic. És a dir, els mecanismes de defensa són "metodes o tècniques" que inconscientment utilitzem totes les persones per evitar el malestar que ens provoquen les frustracions i conflictes. Aquests mecanismes són producte del jo i tenen la funció de que el material de l'inconscient no aflori de manera descontrolada al conscient i provoqui un desequilibri psíquic.
Més tard Anna Freud va desenvolupar els següents mecanismes de defensa:

1. Repressió: Manté algun fet que no produiria un desequilibri fora de la cosciència i es mante en el inconscient. Aquests fets, per exemple, a vegades només poden ser recordats només durant somnis.
2. Negació: És negar un fet obvi per què no el podem acceptar. És com donar-se'n compte o negar quelcom que ha passat.
3. Projecció: és projectar els nostres problemes en els altres. És negar que nosaltres tenim un problema i transportar el problema cap a les altres persones.
4. Racionalització: És la invenció d'una explicació subjectiva d'un fet per tal de poder justificar-lo. És intentar donar-se arguments i autoconvèncer a un mateix de que aquells fets tenen una explicació raonable.
5. Intel.lectualització: És donar-se explicacions racionals dels sentiments.
6. Formació reactiva: És comportar-se de manera contraria a la que voldria per prevenir que un sentiment negatiu o contrari als principis d'aquella persona emergeixi.
7. Regressió: És retrocedir a etapes anteriores del desenvolupament psicosexual i adoptar un comportament més inmadur.
8. Desplaçament: És dirigir els impulsos o sentiments que venen de un fet o problema cap a una altra direcció. O sigui traslladar els teus problemes o els sentimes que et provoquen a un altra àmbit. Ex: El teu encarregat que cada dia està cridant i esbroncant per què té problemes a casa.
9. Sublimació: Donar sortides constructives als impulsos a favor d'un mateix i dels altres. Constructives = sortides favorables per un mateix i pels altres o que no afecten ni involucren l'entorn.

Pràctica:

La pràctica consisteix en donar sortides constructives i "destructives" als impuslsos dels set pecats capitals i la vaig realitzar amb l'Anna Fusté i l'Alba Coma.

1.- Ira:
Sortida negativa: Trencar un vidre.
Sortida constructiva: Anar a córrer.

2.- Luxúria: Hem imaginat el cas que estem en una discoteca i veiem a una persona que ens agrada.
Sortida negativa: Intentar forçar aquesta persona perquè mantingui relacions amb nosaltres.
Sortida constructiva: Acostar-nos a aquesta persona per a parlar-hi i intentar crear-hi un vincle.

3.- Gula:
Sortida negativa: Menjar molt cada vegada que tenim gana i no seguir els horaris dels àpats.
Sortida cosntructiva: Fer altres coses i marcar-te un temps d'espera fins a permetre't menjar.

4.- Peresa:
Sortida negativa: Quedar-te tot el dia al llit sense fer res.
Sortida consructiva: Obligar-te a fer alguna cosa, assumir algunes responsabilitats que et facin estar alerta.

5.- Supèrbia:
Sortida negativa: Riure's de la gent que t'envolta perquè els consideres inferiors.
Sortida constructiva: Ajudar als altres, convertir-te en un líder positiu, ser emprenedor en els projectes que comparteixes amb d'altres persones.

6.- Enveja:

 Hem imaginat el cas que ens fa enveja el sou d'un company de la nostra empresa.
Sortida negativa: Explicar mentides sobre aquesta persona per deixar-lo en evidència i aconseguir que el facin fora de la feina.
Sortida constructiva: Fer tot el possible per a aconseguir el mateix sou que ell: fer cursets, esforçar-te molt a la feina, etc.

7.- Avarícia: Hem imaginat el cas d'una mare molt avara.
Sortida negativa: Guardar-se tots els diners de manera que amb prou feines supleix les necessitats bàsiques dels seus fills.
Sortida constructiva: Ensenyar als fills a estalviar per a aconseguir quelcom, comprar el bàsic i a llocs barats.

Reflexions:

Primer de tot el que m'ha portat a pensar la pràctica es que en moltes situacions de ràbia o frustració o en cassos de estar deprimit o preucopat puc donar a tots aquests sentimes una sortida positiva o si més no amagar-los si faig activitats que em requereixen treball, dedicacció i que em permeten no pensar o esquivar aquests pensaments. 

Sense saber això dels mecanismes de defensa també feia altres activitats per amagar aquests sentiments però potser no eren sortides gaire constructives per mi o pels altres. Ara moltes vegades quan tinc sentiments negatius penso en fer coses pel meu bé i per no preucopar-me per coses però igualment costa desfer-se'n. A més, és més fàcil potser dedicar el temps en coses que  requereixen menys concentració... Però s'intenta i si es pensa en els beneficis "constructius" resulta més facil...

Vers els mecansmes de defensa en general, he vist que moltes vegades no és del tot culpa d'un mateix el no entendre, capgirar, desubicar els problemes...  Són coses desenvolupades pel Jo, o sigui, depenen de la nostre formació que te un contacte directa en l'ambient, cultura, societat on hem viscut, en el context. Que una persona sigui més d'una forma que d'una altra o que actui de una manera  d'una altra depen directament de les vivències però la manera que té de protegir-se  és forma pel Jo que a la vegada aquest es forma en els primers anys de la nostre vida. Aquí hi veig una certa relació am la teoria del vincle afectiu (mòdul desenvolupament i cultura) ja que recordo que en una fase de formació del vincle, el nen prenia consciència de que no sempre podia satisfer les seves necessitats i que podia diferenciar entre els punts de vista o interessos d'ell i de la seu mare i si ella estava cansada, ell podia esperar per jugar. Però també el paper de la mare per què en prengui consciència té la seva importància. Gràcies a això es forma el Jo potser... 

A mesura que avançava la carrera potser pensava que els humans, les persones, erem producte o depeniem molt de les vivències personals i que a vegades la nostra manera de pensar o de comportar-nos venia molt condicionada pel nostre entorn o ambient en el que ens hem format i les experiències que n'hem tingut. És a dir, pensar que l'humà potser no era un individu independent, que no podia actuar com ell volia... Que està condicionat per tot el que l'ha envoltat que potser no depenia d'ell i que per tant per més que volguessis les persones no podien deixar de ser com són i potser no se'n donaven compte... A vegades, pensant en mi mateix, intentava relacionar experiències personals en maneres d'actuar o de viure les coses que hem passen... En la classe pensava si el nostre comportament es troba en l'inconscient volia dir que les persones no podien gaire bé canviar la manera de ser... que era molt difícil i això no em resultava gaire agradable... Tot i això vaig veient i em consola, que la singualirat hi és i que la gent no es un simple producte, que cadascú agafa les vivències de manera diferent i que és possible fer veure a la gent coses de les quals no són coscients.

Pràctica 3: Distorcions cognitives...

Introducció:

Està comprovat que si fem sonar una campana abans de donar de menjar a un gos, aquest amb el temps, cada cop que senti el soroll de la campana, començarà a sal.libar... En això es bassava en conductisme, i així se'n adonar Paulov. El conductisme tenia aquest esquema de E (estímul) - R (resposta) on el subjecte respondrà amb una resposta específica devant un mateix estímul... Skinner, que va realitzar numerossos experiments, amb el seu condicionament operant va retocar l'esquema E-R-C (C = consequència). És a dir, que el subjecte que rep l'estímul pren una resposta en coneixement de les conseqüències... 

A. Ellis i T. Beck, es van adonar que només fixant-se amb la conducta, es limitaven molt. Així que van adjuntar una peça clau al esquema pel cognotivisme. L'esquema cognotivista queda així: E - O (organisme pensant) - R - C.

El cognotivisme, doncs, es un corrent psicològic que mes enllà de la conducta, s'interessa pels processos mentals. Busca l'explicació mental de les nostres reaccions. O sigui té en compte els elements no observables de la conducta.

Llavors, cada persona té una resposta diferent a cada estímul, ja que la conducta està relacionada amb els processos mentals, per tant depen de cada ment (persona). Algunes formes de pensar, poden tenir conseqüencies negatives a la nostra vida i en les nostres relacions socials. Portant fins i tot a la depressió. Poden alterar la nostra forma de veure la vida, per tant, influir en les nostres relacions socials i una mala regulació emocional. Ellis va anomenar aquests tipus de pensaments distorcions cognitives. 

Albert Ellis va ser el creador de la primera llista per anomenar aquestes distorcions cognitives a més va separar en tres parts l'esquema cognitiu: Hi ha un element activador  (estímul), que condicionat pels nostres pensaments i creençes provoquen unes respostes/conseqüencies emocionals i conductuals.

Pràctica:

- Tipus de distorcions cognitives i exemples:

1.- Generalització excessiva: Prendre cassos aïllats o puntuals com a universals. És a dir pensar que allò dolent que t'ha passat una vegada et passarà sistemàticament sempre... 

-Ex1: Has estat en un grup on no t'has sentit gaire acollit o gaire important, per tant, en les futures relacions penses que no et tenen en compte o no importes a ningú. 

-Ex2: T'has sentit rebutjat moltes vegades i tendeixes a pensar que tothom et rebutjarà i per tant t'exclous de la societat.

2.- Abstracció selectiva: Distorció en la qual només sabem veure els aspectes negatius i no tenim ulls per veure la cara positiva.

-Ex1: Treus un 9 en un examen difícil on ha suspès un 70 % de la classe i no penses en el gran examen que has fet sino que només pots pensar en aquelles dues preguntes que no has acabat de fer bé.

-Ex2: Fas una exposició oral molt bona on t'han puntuat molt bé i has captat l'atenció del públic però només pots pensar en aquella vegada que t'has quedat bloquejat durant uns segons.

3.- Polarització o pensament de tot o res: Portar els nostres pensaments als extrems de o tot o res.

-Ex1: Algú que tendeix a pensar que ningú valora el seu potencial o que ningú el pot veure.

-Ex2: Algú que tendeixi a pensar que tothom se'n burla d'ell.

4.- Desqualificació d'allò positiu: Treure valor a les accions que t'han reportat algun benefici.

-Ex1: El teu cap t'han donat una ascens i no penses que hagi sigut per ser més competent que els altres candidats, sino  perquè la seva filla és la dona del seu fill...

-Ex2: Has tret un 10 en l'exposició oral del treball de recerca i penses que ha sigut perquè el tribunal era més permissiu o més benèvol que el dels altres.

5.- Llegir el pensament: Distorció que ens fa creure capassos de saber que pensen els altres, quines són les seves intencions...

-Ex1: Et mira pel carrer una parella i riu, llavors penses que es riuen de les teves orelles.

-Ex2: La meva parella ultimament està "rara", se'n està cansant i m'acabarà deixant.

6.- Endivinar el futur: Portar a terme prediccions del futur sense cap fonament. És a dir, pressuposar les respostes dels altres...

-Ex1: Segur que no passaré les oposicions...

-Ex2: Segur que em dira que no.

7-. Magnificació i minimització: Sobrevalorar o subestimar.

-Ex1: Com que he suspès un curset que m'han pagat els pares penso que em faran fora de casa.

-Ex2: Et fa mal el pit desde fa dies i penses que no és res i que ja se't passarà...

8.- Raonament emocional: Bassar els teus arguments en el teu estat emocional i no racionalment.

-Ex1: M'ha enganyat la parella, ho hem deixat i ara estic mol decepcionat, per tant penso que no aprovaré el curs i no vaig a classe.

-Ex2: Estic content, per tant, la gent em farà més cas.

9.- Etiquetar errònament: Jutjar sense cap base vàlida.

-Ex1: Veiem una noia que porta una falda molt curta i pensem que es una "fresca".

-Ex2: Un noi que no coneixem treu la pitjor nota d'un examen, per tant, el califiquem de incompetent.

10.- Autoinculpació: Fer-se responsable de sucessos que no s'han donat per culpa nostre.

-Ex1: El meu germà s'ha oferit per anar a passejar els gossos perquè jo estava molt cansat, al cap de 10 minuts torna a casa dient que el gos se li ha escapat i jo penso que es culpa meva per no fer el que em tocava...

-Ex 2: Un noi que ha suspès el curs i pensa que la mala relació entre la seva mare i el seu pare es tot es degut a la decepció que els hi ha creat.

11.- Personalització: Donar la culpa de alguna situació (tant bona com dolenta) a alguna persona en concret.

-Ex1: Si estan sortin es gràcies a que jo els vaig presentar.

-Ex2: Em van suspendre l'exposició perquè al final ell em va fer aquella pregunta que no vaig saber respondre.

12.- Imperatiu Categòric: És una autoexigència que no podem aguantar. Exigir-se massa... 

-Ex1: Han fet fora de la feina a la meva dona i ha caigut en un estat de depressió... Per tant, jo me'n cuidaré dels nens i de la casa a més de cumplir amb la meva feina i fer tot el possible perquè ella sigui feliç...

-Ex2: La meva mare s'està recuperant d'una operació i no pot realitzar algunes activitats primàries. Visc sol amb ella. Ella insisteix en contractar a una cuidadora durant el període de recuperació però jo, com que no vull que gasti diners, insisteixo en cuidar-me dels estudis, d'ella i de la casa a la vegada.

Reflexions:

Quan vaig veure el tipus de distorcions cognitives vaig pensar que jo n'estava encomanat de moltes d'elles... i que les mostrava massa sovint. Tot i això no em vaig espantar, ja que tal com imaginava no només jo m'identificava amb aquestes distorcions, sinó que tota la gent de la classe es sentia, en més o menys mesura, identificada en algunes d'aquestes distorcions. Suposo que l'estat d'ànim de la persona, les seves experiències en la vida, la situació emocional, i un munt de factors més fan que una persona pateixi més o menys distorcions i que en pateixi més d'un tipus que d'un altre.

A mesura que anava fent la pràctica i possant exemples de distorcions cognitives, m'he percatat de que  en alguns dels meus exemples, podien intervenir-hi diferents distorcions. Que un mateix exemple d'una certa distorcio també sería vàlid en una altra. I que una distorció pot ésser desencadenadora d'altres... A més, per un mateix i sense l'ajut de ningú, costa veure que estem patint una distorció. Al cap i a la fi, com podem despendre'ns de les nostres creençes que hem creat nosaltres mateixos?. Un canvi d'opinió (de punt de vista) sense un factor extern és molt difícil de fer, per això cal ser un bon autopsicòleg. 

Tot això fa que pensi que una persona que, per exemple, està baixa de moral o autoestima serà mes propensa a tenir un tipus de distorcions. I encara que aquesta persona sigui concient de les distorcions, serà inevitable que en tingui. Ara bé, el seu autocontrol i coneixement/experiència l'hi ha de servir per veure altres punts de vista i ser concient de que moltes de les coses que pensa son fruit del seu estat. És evident però, que aquesta persona necesitarà de l'ajuda externa també per poder canviar els seus punts de vista...

Aquesta pràctica m'ha servit per veure els diferents tipus de distorcions cognitives que existeixen i a ser una mica més concient de que tot el que penso no és vàlid i tenir en compte que es poden canviar la manera de veure les coses...

Pràctica 1: La introspecció

Objectius de la pràctica:

Bé, el passat dia 15 d'octubre, el professor de fonaments de psicologia, ens va invitar, al final de classe, a provar de "deixar fluir la ment". És a dir, intentar no controlar els nostres pensaments. Només limitar-se a observar-se a un mateix. A observar els nostres pensaments. Aquesta pràctica s'anomena introspecció.

La pràctica, hauria de consistir en:
1- Intentar no intervenir en els nostres pensaments i dedicar-nos únicament a observar-los durant 10 minuts.
2- Explicar el que ens a vingut al cap.
3- Conclusions sobre l'experiència de la introspecció.

Ara bé, com que ja fa molt que havíem d'haver fet la pràctica, no recordo que se'm va passar pel cap aquells 10 últims minuts. I com que les reflexions/conclusions seran les mateixes, faré la pràctica de la introspecció aquí, a la sala d'estudis de la universitat...

Pensaments d'una ment desordenada:


La dificultat més gran que he trobat a la pràctica ha sigut el diferenciar ben bé quins eren els moments que entraven dins la introspecció i descartar els que no entraven dins la pràctica... a part de memoritzar després tot allo que podia incluir que se m'havia passat pel cap. Això es degut a que em costa diferenciar ben bé (després de fer la pràctica ja ho he tingut més clar...) quan el meu cervell flueix sol i quan està completament sota el meu control... Potser això es degut al meu dèficit de concentració, al mateix temps provocat per una manca de fer treballar el cap durant tant de temps (dos anys sense estudiar i gairabé sense treballar es noten...), però normalment quan vull pensar sobre algo decideixo el tema de pensament i després el meu cap "va sol" donant voltes sobre aquell tema... Podríem dir que els núvols són la meva segona llar!
Per començar la pràctica, primer he intentat "dispersar-me", intentar no pensar en res i en aquell moment que m'estava dient a mi mateix:"no pensis en res... concentra't... has de deixar fluir la ment..." per costum me posat a mirar i rosegar els dits i de sobte m'ha vingut una canço al cap: "Eh Yjal, estás atontada..." i he pensat si això ja formava part de la pràctica i he recordat que una companya de classe també havia incluit en la seva pràctica una cançó que li havia passat pel cap i me la vaig imaginar a la cuina amb un cullerot de fusta tararejant la canço que sortía a la seva pràctica amb la cara felicitat mentre feia el menjar.
Després, he sentit una veu masculina de fons que m'ha perturbat i m'ha portat a imaginar-me a un noi que vaig conèixer l'altre dia al pis d'una amiga, tenien la veu molt semblant... però he seguit sentit la seva veu i he pensat que potser s'assemblava més a la veu d'un vell conegut/amic del poble... i això m'ha portat a preguntar-me que se'n debia haver fet i en quin moment havíem perdut la relació... Així que quan he vist que això ja no entrava dins la introspecció he sacsejat el cap nerviosament i m'he dit a mi mateix, tinc que deixar la ment en blanc, ment en blanc... i m'ha aparegut la típica imatge de pel.lícula de l'oest quan hi ha un duel: el poble buit, silenci i de cop una ràfega de vent que mou una "bola de palla" i això ma portat a imaginar-me a mi aquí sol amb els ulls tencats fent la pràctica aïllat com un boig, després he pensat en que després tenia classe i ma vingut una mini pel.lícula al cap on m'aixecava tard i anava correns cap a la universitat, entrava a classe i la distribució que li donava el meu cap a la classe era la mateixa de l'últim dia. Quan entrava a calsse ningú deia res ni em cridaven l'atenció però només de seure'm (sol, cap a les últimes files i al costat del pasadís) veia que el professor era el meu pare i que m'esbroncava i amb el dit índex extès em senyalava el camí de la  sortida mentre em deia: Surt de classe!!! Així, sortía de classe i pensava nerviosament que no podría aprofitar el temps i no podría acabar de repassar la exposició per la classe següent, però de cop el meu cap em va dir: ah no! si fins dijous no la tinc que fer!
Aquest va ser el final de la meva pràctica introspectiva, ja que patía per no dormir-me... Molts cops quan estic cansat i vull dormir, tenco els ulls i em plantejo possibles situacions que em poden passar o podríen haver passat a la vida i començo a imaginar i montar-me la pel.lícula (no creieu que tenen gaire coherencia aquestes pel.lícules, més aviat les situacions plantejades em porten a altras situacions que potser no tenen massa a veure)  així que per mi la introspecció la faig potser cada día abans de dormir...

Pràctica 2: La dessensibilització sistemàtica

Breu introducció:


Pavlov, quan estudiava el sistema digestiu dels gossos els donava menjar sistemàticament cada cert temps i es va percatar de que quan arribava l'hora de menjar, ells començaven a sal.libar... LLavors , John Watson va comprovar si aquests estímuls condicionats també eren vàlids pels humans (entenem com estímul condicionat a aquell estímul que per associació ens provoca un nou estímul.-resposta no natural. És a dir que podem provocar una reacció no natural o "no lògica" devant d'un estímul que aparentment és inofensiu o no ens provocar res. Ex: el petit Albert plora quan veu un peluix). Bé, per demostrar que les fòbies eren estímuls condicionats, va intentar provocar una fòbia al petit Albert. Així cada cop que el nen veia (li mostraven) un peluix, picaven a una barra de ferro fortament a prop del petit. Així, al final es va aconseguir que sistemàticament quan el nen veia el peluix, es posava a plorar. 
Mery Cover Jones, va voler fer el procés invers, de la mateixa manera ques es podia fer agafar una fòbia mitjançant un estímul condicionat, també es podia eliminar acostant al pacient a aquell estímul que li provoca la fòbia fins que pogui enfrentar-s'hi sense cap problema.






CAS 1: Un nen de 7 anys veu un accident d'un autobús de jubilats per la televisió en companyía de la seva àvia. Desde aquell moment el nen agafa un trauma/fòbia que no exterioritza i que l'impedeix pujar-se a un autobús. Però la vida del nen segueix igual, ja que no sol agafar el autobús. Ara bé, arriba el dia en que ell i la seva família han d'anar a Andalusia a visitar uns familiars. La mare no té carnet i el pare té una lesió a l'esquena que no el permet conduir. Així doncs, es veu obligat a viatjar en autobús. Ara bé, al veure la reacció del petit quan li comuniquen la notícia, que es nega rotundament a anar amb autobús, els pares s'alarmen i veuen la por que té el nen als autobussos. Així que recorren a nosaltres, psicòlegs conductistes...

Objectiu de la pràctica: Idear 10 passos en què, mitjançant la dessensibilització, poguem lliurar de les seves fòbies al nen de 7 anys i extreure'n les reflxions.

Grup de la pràctica: 

Marta Aragay

Maria Helena Boadas

Genís Bosch Calvo. 

Cal dir que aquest procés no és  ni completament lineal ni tampoc invariable. Cada pas requereix el seu temps i es recomana no saltar-se cap pas i estar el temps necessari en cada un dels passos. Hi han passos que romandran tot el procés (com el pas número 1), però podría ser que necessitéssim incluir-hi algún pas més si veiem difiícil l'avanç del noi. També sería possible que el nen no necessités fer tots els passos i que superés la fòbia amb éxit. Això dependrà de l'observació dels pares i els psicòlegs en l'avanç del nen...




Passos a seguir i explicació lògica:

1- Sería bo comprar-li un autobús de joguina i que el pare/mare/àvia (si pot ser l'àvia millor, ja que és amb ella que a vist l'accident i a més es tractava d'un accident d'un autobús de jubilats). Sería bo per tal que el nen vegi al autobús com quelcom innocent i divertit. (Aquest pas s'hauría d'intentar aguantar durant tot el procés).
2- L'àvia "es veure obligada" a agafar el autobús cada dia (ens inventem alguna responsabilitat/tasca que li hagi sorgit a l'avia per la qual es vegi obligada a agafar el autobús). Així sería bo que el nen i el pare/mare acompanés cada día a l'àvia al autobus. (Aquest pas s'hauría de aguantar tot el procés). Sería bo fer-li comentaris al nen sobre els autobussos mentre fan la passejada.
3- Explicar-li al nen algún conte o fer-li veure alguna pel.lícula on la figura del autobús no es vegi malmesa, sinó que es veiés com quelcom que pot resultar divertit i sobretot com quelcom no perillós i útil. Sería bo que mentres estiguessim amb el nen remarquessim les bones qualitats del autobus (has vist que gran que és, mira quanta gent hi pot portar, has vist que simpàtics els conductors d'autobussos...). Potser s'hauria de fer servir molt l'imaginació.

4- Que algún conegut de la família i del nen li expliqués que ell cada día agafa el autobús (si pot ser algú que el nen tingui idealitzat o que provoqui certa simpatía al nen). A més (també potser fent servir una mica l'imaginació) que li expliqués anècdotes personals divertides que hagi tingut al autobús així com remarcar els beneficis d'agafar l'autobús (per la contaminació, l'estalvi, que agafarlo contribueix a la bona circulació per ciutat, com pot ajudar a la gent que no te més vehicles/transport). Un benefici a remarcar podría ser que hi han molts menys accidents d'autobús que no pas de cotxes. A més, sería bo que li preguntés al noi si ell ha agafat mai l'autobus i que es sorprengues al sentir que no i li recomanés el seu ús.

5- El pare ha de agafar el autobús. Així que pare, mare i nen van al autobús a acompanyar al pare. El nen no ha de saber on va el pare, se li ha de fer entendre que si de veritat ho vol saber, que li pregunti al conductor. Així podríem fer que el nen es pugés al autobús parat.
6- Que el pare telefoni al nen desde el bus (no necessàriament ha de ser realment al bus) i que li expliqui lo bé que va el viatge. Si pot ésser, fer veure que s'ha trobat amb el conegut del pas 4 i que el nen i ell també parlin (i a més que li pregunti perquè no ha acompanyat al seu pare si això del autobús es molt divertit).
7- Que el nen tingui que acompanyar a algún familiar en un viatge molt curt amb autobús per fer algún "recado". Fer-li entendre que només es una parada, que són 5 minuts i que si ho veu perillós, li pregunti al xòfer si ha de tenir por o si tindrà un accident (esperant que el conductor estigui disposat a calmar-l'ho, com sería lògic). Que es "trobessin" amb el conegut del pas 4 dins el autobús sería bo o fins i tot planificar ja aquest viatge curt amb ell, que el nen ja sàpiga que ell també vindrà. Si completa aquest pas, s'ha de motivar/premiar el nen (podríen dirli lo gran que ha sigut anant amb autobús, lo valent que ha sigut, etc.).
8- Que el nen, acompanyat, vagi a buscar a la seva àvia a la tornada d'un d'aquests viatges (pas 2).
9- Que el nen faci un viatge una mica més llarg amb algún familiar/conegut.
10- Fer el viatge a Andalusia.


"Inconvenients" que poden sorgir durant els 10 passos:
Si els passos s'han realitzat amb èxit potser, degut al pas 4, en el pas 5 el nen voldría acompanyar al pare. Això voldría dir que el nen ja estaría curat? Si és que sí, perfecte. Si és que no, el pas 6 s'aniría a norris...
Si el nen no volgués accedir a fer el pas 7, s'hauria de introduir algun pas adicional. Voldría dir que el nen encara no està preparat per fer el pas i que cal més paciència.




Reflexions vers la pràctica:


Primerament em vaig preguntar si de veritat sería un cas real, o es que ens ho volen fer veure perquè veiem la pràctica més útil i veiem que podem ajudar als altres... Com és possible que un nen que veu un accident d'un autobús de jubilats per televisió acompanyat per la seva àvia agafi fòbia als autobussos? M'explico:
Quan jo era petit, vaig veure una pel.lícula on trucaven per telèfon i si l'agafaves i senties certa grabació, al cap d'uns dies t'assassinaven... És clar que vaig estar un temps pensant en no agafar el telèfon per si em surtia certa grabació. Però... Això voldría dir que jo he tingut fòbia als telèfons o a agafar el telèfon? És a dir, el nen pot tenir por a agafar el autobús perquè el seu destí podría ser el del autobús dels jubilats, però... es pot considerar això una fòbia? I aquí se m'obre un altre dubte... Quin sería el límit o l'indici diferenciador entre una fòbia i una simple por?.
Al començar aquesta pràctica, em vaig preguntar si el conductisme podia funcionar amb un nen de 7 anys. És a dir, sí que crec que el conductisme amb animals i amb nens molt més petits pot funcionar quasi al 100% però en aquest cas, amb un nen que és capaç de raonar ... tinc els meus dubtes. Vull dir, el nen ja es prou gran per saber el motiu de les seves fòbies (bé que jo sabia perquè no volia agafar el telèfon, si es que jo tenia una fòbia) i sap que no necessàriament ha de passar-li res quan agafi un autobús. O sigui, jo i tots hem tingut por a moltes coses per culpa de l'informació que rebem de l'exterior, però quan creixes (i tampoc cal créixer tant) les vas perdent i tú, interiorment, també ajudes a apal.liar les teves fòbies. Així que el "raonament personal i condicionat" (per dir-ho d'alguna manera) pot ser un mètode més efectiu per allunyar les pors i pot ajudar-lo millor en el transcurs de la vida. És a dir, podríem preguntar al nen perquè té aquesta fòbia, d'on ve i sí n'és concient, fer-li entendre que no ha de tenir por d'anar en autobús i que el cas vist a la televisió, és un cas d'entre milions ja que cada día s'agafen milions d'autobussos i que no passa res mai...
Potser, el problema està en que estem en una societat la qual ja li va bé que tinguem fòbies/pors, on la gent es senti insegura... La tele ens passa 4 cops més catàstrofes que no pas bones notícies i sembla que l'important són les coses contra les que tenim que protegir-nos... Potser ja va bé que vivim amb pors, que vivim superprotegits. Estem limitats i hi han coses que ens poden fer mal, ens inculquen que tenim que protegir-nos de més coses de les que de veritat necessitem protegir-nos. Michael Moore en parla a Bowling for Colombine... parla sobre el perquè es necessita aquesta sobreseguretat.
Per això hauríem de vigilar què veuen els nostres fills i a què estan exposats. I ensenyar-los que no s'han de deixar portar per tota l'informació exterior que veuen, a tenir més criteri, fer servir més el raonament i per tant, a superar millor les fòbies. Ja que de grans anem perdent les fòbies i sabem millor com superar-les. Així com les dificultats de la vida en general.